Als extrems, el meu avi Ramon i la iaia Antònia, al centre la tieta Paquita. (la Figuerosa)
Tornant de l'hort, amb la tieta Paquita. (la Figuerosa)
Amb la gosseta Perla, ens portàvem tres mesos una de l'altra. Era un tros de pa beneït. (Tàrrega).
Amb el meu pare i el meu germà a l'era. (la Figuerosa)
Amb el meu cosí Jordi, el seu avi Valentí i la somera. (la Figuerosa)
És molt entranyable això que ensenyes. Tenir fotos dela família antigues és com un privilegi. Ja vaig veure l'altre bloc i tens molt de gust en la selecció que s'ampara en tenir-les. Un altre rato miraré tot això que tens a la vora. avui treiem paons, aquesta nit.
ResponEliminaAnton.
Ets molt afortunada de tenir aquestes fotografies, són precioses i el contacte que tenies amb la teva família és molt enriquidor.
ResponEliminaEs nota que passaves les vacances "a pagès". Jo les passava al poble, però el tros només el veia anant amb bici... una llàstima. La curra aquesta de la última foto és la primera vegada que la veig posada amb la mula.
Una abraçada.
Quines fotos tan boniques, Assumpta!! Acabo de descobrir aquest blog i m'encanta. No voldria copia-te la idea, però... és temptador!
ResponEliminaUna abraçada!!
M'encanten les fotos antigues!! Més més!!
ResponEliminaJo estic amb la Natàlia, en volem més!!!!!!
ResponEliminaEls que tenim aquestes fotografies considero que som molt afortunats de tenir aquests gran tresor.
ResponEliminaDeu ser molt enriquidor pasa les vacances "a pagès".
Jo les passava a la platja.
Aquest riquesa de conéixer el camp no l'he tingut.
He set de ciutat.
Una abraçada.
Joana
Hola lleidatana! M'han encantat les teves fotografies! Són meravelloses, perquè hi ha imatges que et poden posar els pèls de punta? Et diré un secret: el meu objectiu d'aquest estiu és fer-me amb un mega-càmera, com tu dius!
ResponEliminaAsí era mi infancia en mi pueblo,deseando que me subieran a la trilla.¡Qué tierno! Estás preciosa con la perrita,¿estabas haciéndole alguna trastada?.Me haces sonreír con esas fotos,me encantan,guardalas con cariño,son una joya.Muchos besos
ResponEliminaANTON- Estic amb tu. Això de tenir fotos “antigues” és un tresor molt preuat. I això que aquí a Tàrrega no en tinc massa, són a Barcelona a casa la mare. Coneixent-la, segur que no m’he les deixa endur ni per escanejar-les. Però algun tracte hauré de fer-li doncs en vull del meu pare que gairebé no en tinc. Una abraçada molt forta.
ResponEliminaENEBEA-Et dic com l’Anton, si que em crec afortunada. I a més, encara que sempre procuro mira endavant, recordar bonics moments passats amb éssers estimats, també va molt bé. No et sorprengui el tema de la curra, ja saps que per “aquí” som una mica rarets, je,je. Ei, que encara espero una “resposta” eh?, Petonssss.
VIOLETTE-Hola guapa!, doncs a veure si tu també t’animes a fer-ne un de fotografies. Aquest ja ho veus, és molt senzill, però m’agrada. Ja estic esperant que em donis l’adressa del nou bloc. Un petonàs!!!
NATÀLIA-Ep! Poc a poc, que si no empatxa. No vulguis córrer que jo no sóc el Marc amb la seva moto!. Una abraçada també per a tu!.
BARDO I ESTEL-Que en sou de “dolentots” tots plegats. És ben curiós com les fotografies a l’igual que el bon vi, amb el anys guanyen. Tot i de vegades mig trencades, gastades, perdent color..., tant se val! Una fotografia quan ja te una mica de temps, va adquirint un valor sentimental incalculable. Molts petonets per a tots dos!
JOANA-“Amiga del alma”, ja saps que també n’he vist alguna teva una mica antiga... ring, ring! i tenen una riquesa impressionant. Saps, jo sóc com un híbrid mig ciutat i mig camp. (Potser millor com un 4x4 no?). Fins la propera setmana. No sé quin dia em donaran l’alta. Ens veiem. Rep un petonet i una abraçada!
EDELIA-(No ho expliquis a ningú, pppsssttt! Però com al setembre arriba l’aniversari i aquest sí que és sonat i rodó... espero que també caigui, je,je). Si no, els crits i plors es poden sentir fins a Mollerussa!!!, je,je,je. Un petoneeeet!
TERE-Estoy contigo. No sé si son más valiosas las fotos o los mismos recuerdos que guardamos en nuestra cajita de memoria. La perrita “Perla” y yo, nos llevávamos tres meses. Era un sol, un encanto, una muñeca... se murió cuando teníamos 14 años. Un drama, recuerdo que me lo dijeron por teléfono (yo estaba en bcn y ella siempre estaba en Tàrrega), pensé que me moría del disgusto. Después con los años vino “Luca” que se nos fué con 19 y medio, una passada también. Y hará 6 años (seis años!, como pasa el tiempo) que se murió mi última perra “Bonnie”, una cocker spaniel. Lo pasé fatal. Ahora, de momento, sigo sin querer tener otro perro al lado. Ya se me pasará. Un beso con todo mi cariño.